Samuel, de vint anys i originari de Colòmbia, ha experimentat un trajecte migratori complex. L’any 2019 va veure com li denegaven, a ell i a la seva família, el permís de ciutadania. A dia d’avui, encara són persones indocumentades.
La seva entrada al programa Ocell de Foc va suposar un gir vital. A banda de l’assessorament en temes burocràtics, el Samuel valora especialment l’acompanyament emocional rebut, que l’ha ajudat a recobrar l’esperança i a superar la creença que tota la vida seria una persona sense estatus legal.
Samuel, explica’ns la teva experiència des que vas arribar a Espanya.
Vaig arribar a Madrid quan tenia 16 anys amb els meus pares i, després d’uns mesos, ens vam traslladar a Barcelona. Això va ser al gener de 2020. Des de llavors, hem viscut a vuit llocs diferents, des de Barcelona fins al Maresme. El punt més dur va ser quan, un dia, ens van fer fora de l’habitació que compartíem amb altra gent i ja no coneixíem a ningú que ens acollís. Els meus pares i jo, units com sempre ho hem estat, vam arribar a planificar a quina platja dormiríem i com ho faríem. Finalment aquella nit vam trobar un alberg. No tenir un lloc on dormir, no poder dir durant anys la paraula ‘casa’, ha estat una experiència que ha consolidat la meva sensació de sentir-me sempre sense un lloc al qual pertànyer.
“No poder dir durant anys la paraula ‘casa’, ha estat una experiència que ha consolidat la meva sensació de sentir-me sempre sense un lloc al qual pertànyer”
Què t’impulsa a venir a Espanya?
La crua realitat de viure a Colòmbia. Malgrat els intents de pau, el país continua immers en un context de guerra. La inestabilitat i la inseguretat han marcat la meva vida, i més vivint a la Comuna 3 de Medellín. Recordo els moments d’angoixa quan acompanyava una amiga a la Comuna 10, coneguda com la zona més violenta de la capital, amb estadístiques d’homicidis altíssimes. Era una zona intocable, on la por es respirava pels carrers. Viure sota aquestes condicions, en un país amb aquesta realitat, no és viure.
I com va ser l’acollida?
Una amiga de Madrid ens va acollir durant un temps amb la intenció que trobéssim un futur millor. Però, com és obvi, aquest temps va ser limitat i només vam poder estar a casa seva temporalment. Va ser aquí quan vam venir cap a Barcelona i va començar l’aventura de trobar una casa, una feina i aconseguir els papers.
Quan sol·licites asil polític a un país el que estàs demanant, bàsicament, és protecció davant del temor de viure al teu país d’origen. Si se’t valida, la persona sol·licitant pot viure al país d’acollida legalment, treballar i ser un ciutadà en ple dret.
A nosaltres se’ns va denegar perquè van considerar que el Tractat de Pau que van firmar el govern colombià i les forces armades revolucionàries l’any 2016, era un motiu suficient com per justificar la pau del meu país d’origen. Això, però, és totalment fals, ja que Colòmbia segueix en violència associada a grups armats tal com guerrilles i narcotràfic.
I ara, en quina situació et trobes?
Fa dos anys, finalment, vam aconseguir estabilitat en un pis al districte de Sants-Montjuïc. Aquesta estabilitat, però, no es tradueix en bones condicions laborals ni en bons sous. Som persones indocumentades i, per tant, no podem treballar de manera legal.
Actualment, tant el meu pare com jo treballem de dilluns a diumenge, excepte els dijous, 12 hores diàries com a repartidors en patinet. La meva mare dedica el seu temps com a voluntària en una església oferint classes de maquillatge, a més de treballar realitzant tasques de neteja domèstica.
Ho hem de calcular tot en detall, comptant cada euro, ja que les feines que tenim són molt precàries i el cost de vida és considerablement elevat. Així, dia rere dia, vivim amb l’esperança que el futur ens brindi oportunitats més justes.
Com vas arribar a formar part del programa Ocell de Foc?
Després de tres anys a Barcelona, vaig decidir iniciar el procés d’arrelament social. Em vaig dirigir a l’Ajuntament, on em van derivar al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) i, finalment, al programa Ocell de Foc. Des de llavors, he estat en contacte amb la Meritxell de Pere Claver Grup i amb la Paula de Fundació DAU. Les dues són referents del programa Ocell de Foc de Sants Montjuïc – Les Corts. Elles són les que m’han donat suport i assessorament per tots els tràmits migratoris.
Explica’ns una mica més… com t’ajuda Ocell de Foc amb aquests tràmits migratoris?
Per una banda, el programa Ocell de Foc m’està ajudant en el procés d’aconseguir els papers i, per tant, a ser un ciutadà de ple dret. Per fer-ho m’estan donant molt de suport amb el títol de primera acollida, on s’ha d’estudiar català i conèixer la cultura de Catalunya. Una acreditació essencial perquè et puguin atorgar els papers.
Però no només m’ha ajudat amb els tràmits migratoris, sinó també amb la convalidació dels meus títols acadèmics i amb l’accés a altres programes com Càritas.
“Ocell de Foc m’està ajudant en el procés d’aconseguir els papers i, per tant, a ser un ciutadà de ple dret”
Un dels objectius del programa Ocell de Foc és acompanyar als i les joves en el seu benestar emocional. Com has rebut tu aquesta ajuda?
En el meu cas, enfrontar-me a les múltiples barreres administratives durant el procés de regulació m’ha resultat molt descoratjador. Però gràcies a les meves referents, a la seva escolta activa i a conèixer casos de persones immigrants que han aconseguit els papers, he pogut recuperar l’esperança.
A més, m’han convidat a participar en activitats de sensibilització en salut mental, oferint-me l’oportunitat de compartir espais amb altres joves en situacions de vulnerabilitat com la meva. Sentir-me acompanyat i descobrir que no estic sol, ha fet que pugui veure el meu futur amb perspectiva.
T’han ajudat també a conèixer altres joves i fer activitats d’oci?
Quan hi vaig, és perquè em donin suport amb temes burocràtics o emocionals. Per desgràcia, actualment no tinc molt de temps lliure, ja que treballo 72 hores setmanals. El temps que tinc fora de la feina, el dedico a estudiar el títol el primera acollida i a la meva banda de música, Ebola.
Ebola… interessant! Qui sou i què toqueu?
Ebola és la màxima representació de com la comunitat és clau per a les persones en situació de vulnerabilitat. Som un grup de llatins, la majoria de nosaltres en situació irregular, que ens hem ajuntat i hem creat un grup de música de thrash metal i dark metal. Ens diem Ebola i ens podreu trobar a Youtube, Spotify i Instagram.
Per mi aquest grup representa la solidaritat, ja que la majoria de nosaltres no tenim diners per adquirir instruments, però entre tots ens ajudem i a través de donacions i cessions d’espai, hem trobat els recursos i el lloc per poder fer assajos i gravar el nostre primer CD.
Si sense recursos hem pogut crear això, altres coses també seran possibles.
Amb aquest missatge esperançador, com veus el teu futur a Barcelona?
Ara mateix, veig el futur amb esperança, gràcies a l’ajuda que he rebut d’Ocell de Foc. He tingut moments en els quals no veia clar el camí i fins i tot m’havia plantejat tornar a Colòmbia. Barcelona em sembla una ciutat segura, plena d’oportunitats i amb una promesa de benestar que m’omple d’optimisme.
Amb aquesta mirada cap al futur, vull destacar la importància de desfer els prejudicis al voltant de la imatge de la persona colombiana. Malgrat que part del nostre país pateixi problemes com la delinqüència, els homicidis i els robatoris, no tots compartim aquesta realitat. Som persones que busquem oportunitats, que volem treballar i tenir la possibilitat de viure sense ser considerats il·legals només pel fet de néixer en una regió marcada per la guerra.
Ara per ara, vull convalidar els meus estudis i aconseguir la documentació necessària per tenir accés a una feina i una vida digna.
Estic decidit a lluitar pels meus drets i a contribuir a la construcció d’una societat i un món on la divisió entre nosaltres no es limiti a uns simples documents.